Per què i per a què un postgrau de Salut Mental Col·lectiva?

El postgrau de Salut Mental Col·lectiva (PSMC) és un espai d'interseccions, permeabilitat i trobades entre persones, sabers i col·lectius per a pensar la salut i concretament la salut emocional i psíquica de les poblacions. És una proposta transversal que busca generar nous territoris per al transdisciplinar en la construcció d'alternatives pràctiques en aquest àmbit.

El PSMC reconeix com a punt de partida l'informe del Relator de Salut Mental de les Nacions Unides del 2020, segons el qual “Els sistemes de salut mental de tot el món estan dominats per un model biomèdic reduccionista que utilitza la medicalització per a justificar la coerció com a pràctica sistèmica i qualifica com a “trastorns” que necessiten tractament, les diverses respostes humanes als determinants subjacents i socials perjudicials (com les desigualtats, la discriminació i la violència). En aquest context se soscaven i desatenen activament els principis fonamentals de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb problemes de salut mental.”

“Aquest enfocament ignora l'evidència que les inversions efectives haurien de dirigir-se als grups de població, les relacions i altres determinants, en lloc dels individus i les seves ments. Si no es presta la deguda atenció als drets humans, qualsevol inversió que es faci en salut mental serà ineficaç. La salut mental global té per objecte ampliar l'accés als serveis de salut mental, així com a un camp més ampli i divers de promoció, activisme i recerca, que inclou perspectives crítiques.” Un sistema sense perspectiva crítica sobre si mateix està condemnat al fracàs.

El Psiquiatre holandès Jim Van Us de la Universitat de la Universitat de Utrech (Holanda), ens recorda que hi ha una dimensió existencial en el sofriment psíquic que ha estat sistemàticament descartada pel model actual d'atenció. Aquesta dimensió existencial obre la possibilitat d'entendre el sofriment d'una forma més humana en la qual no és possible reduir l'experiència viscuda a un conjunt de símptomes. El reduccionisme freqüent en el camp de la salut mental, ens ha portat a la fal·làcia de creure que aquests patiments són només realitats patològiques que es manifesten en forma de símptomes.

Diu el psiquiatre Fernando Colina que “el discurs de l'etiquetatge és la nova figura de la institució manicomial. La nova camisa de força és conceptual”. En un sentit molt similar, Laura Martín López-Andrade afirma que “Els murs dels manicomis són avui els de la cronicitat; les persones no estan amuntegades i silenciades en les institucions, però es troben segregades en categories diagnòstiques que els arrabassen la seva identitat”.

Més enllà dels problemes freqüents vinculats a la validesa o fiabilitat de les classificacions diagnòstiques, és necessari recuperar aquí el que el neurobiòleg de la Universitat d'Harvard, Steven Hyman defineix com el problema de la reificació en l'àmbit dels sofriments psíquics. És a dir, la fetitxització o reificació dels diagnòstics com a realitats naturals, en si mateixes. La confusió freqüent entre el diagnostico com a categoria que busca nomenar símptomes i agrupar-los sota un concepte, i la condició ontològica del subjecte, la seva identitat, la seva subjectivitat, que porta en molts casos a no distingir entre el que és propi de la personalitat de l'individu i allò que deriva de la seva situació de crisi.

El sofriment social (O Social Suffering segons el psiquiatre i antropòleg Arthur Kleinman) és el que resulta de l'impacte sobre la vida i el cos de les medicacions i les etiquetes o nosologies. Parlar del sofriment social és molt més que parlar d'estigma, és parlar de com el diagnòstic es transforma en un vector d'una cultura relacional que elimina a l'individu, que el nega en la seva capacitat enunciativa i de producció de coneixement sobre si mateix.

Davant això necessitem preguntar-nos sobre la relació de dependència que hem desenvolupat en relació amb els diagnòstics psiquiàtrics. Preguntar-nos sobre la necessitat d'obrir un espai de diàleg permanent entre sabers i coneixements, disciplines i pràctiques que inclogui al saber de l'experiència viscuda com a element fonamental per a pensar l'autonomia, la recuperació i les cures.

Necessitem advocar pel desenvolupament d'una aproximació efectivament científica i transdisciplinar que atengui les interrelacions entre la dimensió existencial/experiencial de l'aflicció, l'orgànica, psíquica i material sense jerarquies en l'articulació dels coneixements.

En altres paraules, el PSMC s'articula sobre tres pilars fonamentals:

1. La necessitat de desanejar les cures. D'ampliar la mirada que organitza la nostra aproximació al sofriment psíquic, atesa la dimensió social, cultural, orgànica, psíquica, material i existencial. Qüestionant l'estructuració jeràrquica dels coneixements en post d'una salut mental veritablement transdisciplinar que inclogui als sabers derivats de l'experiència. La psicoanalista Alicia Stolkiner, ens recorda que la realitat és indisciplinada, no pot ser abordada des d'una única disciplina. En post del rigor científic, necessitem abordar la complexitat del sofriment humà d'una manera atenta a la seva complexitat i multidimensionalitat.
2. La importància de reconèixer i donar lloc als “sabers profans”, és a dir als sabers situats, derivats de l'experiència viscuda en primera persona, per a advocar per una construcció de la terapèutica i les cures en salut mental atenta a aquesta complexitat.
3. La importància de reconèixer que treballar en salut mental col·lectiva és sobretot treballar en el vincle, en la dimensió relacional amb persones que per diverses raons es deslliguen del món social compartit. Necessitem desenvolupar ja no sols una nova cultura assistencial, sinó una nova cultura relacional amb les persones amb sofriment psíquic. No són objectes de les nostres intervencions professionals sinó subjectes dels seus propis itineraris de recuperació i benestar.